podcast

Transcripció Podcast

La vida d'una celíaca

La malaltia celíaca és una malaltia digestiva crònica que danya l'intestí prim i altera l'absorció de les vitamines, minerals i altres nutrients que contenen els aliments. Les persones amb la malaltia celíaca no toleren una proteïna anomenada gluten, que es troba en els cereals (blat, civada, ordi, sègol). Quan prenen aliments que contenen gluten, el seu sistema immune respon i produeix dany a la mucosa de l'intestí prim.
Entre un 1% i un 2% de la població espanyola és celíaca, el que suposa que hi pot haver entre 450.000 i 900.000 persones celíaques però hem de tenir en compte que a l’Estat Espanyol és una malaltia totalment infradiagnosticada el que significa que entre un 80 i un 85% dels celíacs no estan diagnosticats.
El tractament per a la celiaquia suposa a la Seguretat Social espanyola una despesa de 0 euros, tot i ser una malaltia crònica. A l’Estat Espanyol, les malalties cròniques suposen el 80% del cost sanitari, però el tractament de la celiaquia el paguen els celíacs.

A Espanya el 39,3% de la població adulta té sobrepès i el 21,6% és obesa. A causa de l’obesitat es deriven les següents malalties: Malalties cardíaques, accidents cerebrovasculars, diabetis tipus 2, càncer (d'endometri, de mama i de còlon), hipertensió, dislipidèmia (nivells alts de colesterol o de triglicèrids), artrosi, problemes ginecològics i sexuals, Apnea de la son i símptomes greus de COVID-19.

Dades de l’OCDE (Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económicos) mostren que cada espanyol paga 265 euros en impostos a causa de l'excés de pes, que suposa el 9,7% de la despesa sanitària.
La primera pregunta que vull llençar a l’aire és per què l’estat en comptes de destinar diners en curar no en destina a prevenir?

S’hauria d’aplicar la teoria del celíac. El celíac menja sense gluten perquè és la seva garantia de salut. Perquè per a un celíac o qualsevol persona intolerant a algun aliment o proteïna, la seva garantia de salut i de vida és no menjar aquell producte. Per tant, per què l’estat en comptes de de destinar diners en curar, no destina més diners a prevenir? En fer programes per fomentar l’alimentació saludable i sostenible? O en fer paquets combinats que inclogui l'etiquetatge dels menús, la prescripció mèdica d'activitat física i programes de benestar en el centre de treball. Tot això, segons un estudi de l’OCDE, es podria prevenir fins 96.000 malalties no transmissibles, estalviar 32 milions d'euros en despeses sanitàries i augmentar l'ocupació i la productivitat en una quantia equivalent a 4.000 treballadors a temps complet per any.
Si tenim dades que demostra la millora que suposaria per l’estat invertir en salut i prevenció. Per què no ho fa? Hi ha un interès per part de les farmacèutiques? Perquè una població sana no gasta diners en medicaments. Hi ha un interès de les grans indústries de menjar processat?

Aquestes indústries s’anomenen lobbies-Els lobbies són una associació o grup que uneix a diverses empreses o organitzacions d'un mateix sector. És a dir, són grups de pressió. És important fer-ne esment perquè els lobbies tenen la capacitat d'influir en les administracions perquè les lleis, normes o regulacions els beneficiïn.
Els més influents que té l’estat espanyol són els següents AEB (banca), ANFAC (automoció), UNESA (companyies elèctriques), Sedigas (sector de gas) o FEHR (hostaleria). Al costat d'ells hi ha les empreses internacionals que tenen interessos a casa nostra, com pot ser Amazon, Facebook, Cabify o Airbnb.

Un exemple per veure com influeix un lobby és amb la vacuna de la varicel·la. El Sistema Nacional de Salut va decidir incorporar la vacuna en el seu calendari oficial per aplicar-la en els adolescents que no haguessin patit la malaltia en la infància. La vacuna va ser aprovada per l'Agència Europea del Medicament per a nens i adults, però el seu ús a Espanya està subjecte a la fitxa tècnica de l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS) que indica que s'aplicarà segons les recomanacions de les autoritats sanitàries . L'empresa productora no va compartir la decisió de les autoritats sanitàries i es va posar en marxa per aconseguir la major venda possible en farmàcies i la promoció de la seva aplicació a nens petits. El resultat: l'empresa va aconseguir un èxit de vendes. Mentre a França amb 820.000 nascuts per any s'utilitzen 58.000 dosis i al Regne Unit amb 805.000 nascuts, 17.000 dosis, a Espanya, amb 405.000 nascuts, s'utilitzen 360.000 dosis a l'any.

Però, la reflexió on volia arribar és:
Quin interès té un polític? És un interès a curt termini? Perquè el que li interessa es que els seus votants el votin ara, ja que el que els hi passi a llarg termini, no li interessa perquè no estarà governant. Per tant, prevenir la salut dels seus votants no li és una mesura afectiva perquè no es veuen resultats a curt termini, en canvi, quan la malaltia ja està detectada sí que es veuen resultats a curt termini per controlar-la o bé curar-la. Aquest interès també el podem aplicar en el canvi climàtic, perquè el polític, a llarg termini no estarà i el seu votant tampoc.

Per concloure aquesta reflexió vull dir que una població sana, és més feliç, té més respecte, tendeix més a cooperar, a ser pacient, a ser activa i participativa. Per tant, una població sana és garantia de pau i salut.
Avui en dia, s’estan posant cada cop més a primer pla la salut mental. Vivim en una societat que canvia cada dia, on les relacions entre les persones han canviat i canviaran, on tenim una incertesa de què passarà en el futur, que passarà amb el nostre planeta, on estarem, que farem, etc. Estem vivint una època molt influenciada per les xarxes socials, un espai on la majoria de persones només mostren el millor de la seva vida per tant, hi ha una idealització de la vida i com a conseqüència, hi ha una regressió al concepte de diversitat, ja que la gran majoria de la societat intenta ser la persona que admira en comptes de ser la persona que realment és.

Veiem discriminació, odi i violència en tot moment. Se’ns educa amb valors democràtics però vivim en un país que fomenta partits d’ultradreta que van en contra dels drets humans, se’ns demana com a alumnes que no discriminem a ningú i els mestres són el primer en posar-nos etiquetes, se’ns demana que fomentem la diversitat però el nostre sistema educatiu només ens estructura per edats, se’ns demana pau, però els polítics són els primers que discriminen i creen odi entre ciutadans. Vivim en un país que lluita per la pau però compra recursos energètics a un estat que està matant a molts ciutadans a causa d’una guerra. Es demana que es respectin els animals, però fomenten cultures que en maten per diversió i recolzen l’alimentació que els maltracta, demanem que siguem un estat unificat, però ells són els primers en voler-nos separar i diferenciar-nos.

Com podem veure, vivim en una violència constant. Al llarg dels segles hem passat d’una violència física a una violència indirecta. Vivim en constant maltractament. No se’ns escolta, no se’ns respecte i com a conseqüència acabem perdent el respecte cap a nosaltres mateixos, els altres i pel món. Vivim en un món que depèn de que hi hagi persones que visquin en situacions crítiques i infrahumanes perquè uns altres se’n beneficiïn. Vivim en un món on persones han fugir del seu país sigui perquè estan en guerra o han de marxar a causa de com esgotem els seus recursos com en el mar d’aral, en definitiva, de com tractem el món.

I per acabar, vivim en un país ple de contradiccions i hipocresies, en un món limitat i amb uns recursos limitats. Quan vaig encarar aquest projecte em vaig preguntar com podia o de quina manera podia incloure tots aquests tres conceptes i ràpidament vaig trobar la resposta. No és pot parlar d’un concepte sense introduir els altres perquè aquests macroconceptes són els pilars pels quals gira els problemes del món en el que vivim i només espero haver aconseguit reflectir-ho correctament.